Leyendo cuadros. Mirando historias


>> Listado de todos los relatos publicados 

Entrega número 48
Postludio. José Mª Yturralde
José Mª Yturralde
Postludio
VER

Documentos de introducción
 Introducción de Javier Martín 
 Introducción de Ana Álvarez 
 Listado de autores 

Login

Ars Citerior

Entrevista 10+UNA a Antoni MIRÓ

Entrevista 10+UNA a Antoni MIRÓ


Por Javier Martín

 

entrevista 10 + una.antoni miro

Antoni Miró

(Alcoi, 1944)

Imagen cortesía del artista

 

Pintor y escultor comprometido con la sociedad en la que vive, con su país y con su lengua. Ha pasado su vida dedicado a pintar en la soledad de la noche, con un orden y una meticulosidad que es la admiración de todo el que visita su casa estudio del Mas Sopalmo en la comarca de l´Alcoià.

En el año 1965 funda el Grupo Alcoiart y en 1972 el Gruppo Denunzia en Brescia (Italia). Este mismo año abre galería en la población de Altea. La inauguración la realiza con fondos cedidos por la emblemática galerista Juana Mordó y en sucesivas muestras expondrían, entre otros, Canogar, Guinovart o Sempere.

Su obra, situada en un principio dentro del realismo social, ha ido evolucionando hacia la neofiguración y pop-art. La denuncia y la demanda de una sociedad más solidaria ha sido siempre una constante en toda su producción, exhibida en más de setecientas exposiciones individuales por todo el mundo. Su obra está presente en más de trescientos museos.

 

entrevista 10 + una.antoni miro.retrat equestre

Retrat eqüestre. 1982-84.

Imagen cortesía del artista

 

Viajero incansable, toda la documentación gráfica que recopila con su máquina fotográfica es el origen de sus series, como las que ha dedicado a los rascacielos, a los museos o a las ciudades, donde muestra a urbanitas, transeúntes, obreros o indigentes.

 

entrevista 10 + una.antoni miro.bici aeria

Bici aèria. 1996

Imagen cortesía del artista

 

1. En sus años como galerista en Altea ¿a qué autores exponía?, ¿qué tipo de cliente acudía?, y ¿se podía vivir de esta actividad?

En el año 1969, viví en Dover (Inglaterra). Había expuesto el año anterior en Londres y surgió la posibilidad de tener un buen estudio.

A finales del 69’ volví a Alcoi con mi compañera de entonces Gabi Hauff y decidí abrir estudio y galería de arte en Altea para poder exponer a los artistas que más admiraba como Salvador Soria, Arcadi Blasco, Pablo Serrano, Juana Francés, Guinovart, A. Suárez, Vento, Canogar, Eusebi Sempere, Joan Genovés, Gabino, Tàpies, Alberti y un largo etcétera.

La Galería Alcoiarts fue la primera en exponer la obra de artistas tan importantes en Alicante. La clientela fue muy amplia y variada pero insuficiente para cubrir costes. La mantuve hasta 1980, y me trasladé al Mas Sopalmo donde sigo residiendo, en plena comarca de l’Alcoià.

 

2. ¿Qué vio en la bicicleta como objeto de inspiración recurrente en su pintura, escultura y obra gráfica?

Fue en 1991 cuando pinté la primera bicicleta, al inicio de la serie “Vivace” que trataba del medio ambiente y de la agresión brutal del ser humano contra la naturaleza. La “bicicleta” se convertía en símbolo de la máquina más respetuosa con el medio, un ejemplo a seguir. También, al ser tan diáfana, dejaba ver la naturaleza a través de ella como si fuera transparente.

 

3. ¿Qué es lo que más y lo que menos ha cambiado en su obra desde la serie “Pinteu pintura” de principios de los ochenta a la serie actual de retratos a personajes como Tàpies, Josep Pla o Antonio Gades?

Desde “Pinteu pintura” (1980-90) han cambiado muchas cosas, sobre todo en cuanto a la técnica, no tanto el concepto ni la intención, pero mi pintura ha evolucionado lógicamente desde el pop-art a un realismo particular, más fotográfico e intenso. Los “Personatges”, un tema recurrente en mi obra, es el reconocimiento a mis amigos. En todas las series aparecen y en especial en el último periodo.

 

4. En estos momentos en que las instituciones han dejado de editar catálogos  para las exposiciones ¿qué importancia tiene para usted la edición de los mismos?

Es muy importante editar el catálogo de cada exposición. Es la memoria, lo que queda, ya que una muestra sin catálogo está condenada al olvido en breve plazo de tiempo. También ayuda a comprender tanto la obra como a su autor y además, amplia las posibilidades de estudio y conocimiento en general. Culturalmente hablando, es indispensable.


5. Creo que está preparando su catálogo razonado. ¿Cuáles han  sido las mayores dificultades en el proceso?, y  ¿cuándo se editará?

Con mis colaboradores (principalmente Ausiàs, Elena y Sofia), David Rico y Fernando Castro se incorporan a continuación. Preparamos toda la documentación, muy abundante, sobre más de 3900 obras desde el 1957, sólo de pintura. La gráfica con más de 800 grabados, y la escultura con más de 600, se editarán aparte. Creo que en un par de años estará terminado.

 

6. Con la última serie de su obra, en la que muestra masas de gente manifestándose por unos derechos perdidos, clamores en contra de la banca y la corrupción política, ¿opina al igual que lo hizo en su momento Jorge Luis Borges al afirmar que “Llegará el día en que las personas merezcan no tener políticos”?

Mi obra en general es crítica, para mí es el mejor medio de comunicación que conozco y tiene la enorme ventaja de que en un alto porcentaje te entienden en todo el mundo (es un lenguaje universal). Soy consciente de que mi mensaje-denuncia sólo es válido si plásticamente tiene calidad, el arte es un medio de comunicación pero tiene sus reglas que hay que asumir y respetar, y la estética para mí es tan importante como la ética.

En cuanto a la política, creo que debe de llegar el día en que todos se responsabilizarán y no lo dejen todo en manos de políticos profesionales. La corrupción sólo desaparecerá el día que sea imposible ejercerla. La política no puede nunca desaparecer, es congénita al ser humano, pero todo el mundo debe de participar.

 

7. Como depositario del legado del actor y cantautor Ovidi Montllor, ¿qué destino final le espera a toda esta importante documentación?, ¿no ha habido ninguna institución interesada en conservarla e incorporarla a sus archivos?

El archivo de Ovidi Montllor consta de unos 4300 documentos que están a disposición del público en general a través de la página web www.arxiuovidi.info que mantienen la UPV Campus d’Alcoi, que también patrocinó la realización del archivo con la dirección de Àngel Beneito. Bajo mi custodia está el archivo físico, el cual con el tiempo se verá incrementado con nuevos documentos. También mantengo la página web de Ovidi Montllor y presido el Casal “Centre Ovidi Montllor d’Alcoi”, con la colaboración del Ayuntamiento de Alcoi, la Universidad de Alicante y Acció Cultural del País Valencià.

 

8. Entre sus amigos han estado todos los grandes literatos en lengua catalana de las últimas décadas, ¿de quién guarda un recuerdo especial?

Joan Fuster es imprescindible, y mis grandes poetas Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Salvador Espriu,y Miquel Martí i Pol. Desde Ausiàs March hasta la actualidad de Jordi Botella, Miquel Cruz, Manel Rodríguez Castelló, Josep Sou i Vicent Berenguer. Escritores como Isabel-Clara Simó (amiga del alma), Carles Cortés y Enric Valor. Filólogos como Joan Coromines y Sanchis Guarner, el arquitecto Manolo Vidal, los bailarines Antonio Gades y Sol Picó y artistas como Tàpies, Sempere, Pablo Serrano,  Juana Francés, Guinovart, Genovés, Boix, Heras y Armengol, Arcadi Blasco, Yturralde, Soria, Gabino, Nestor Basterretxea, Oteiza, Hernández Pijuan, Argimon, Anzo, los Grupos Dau al Set, El Paso, Alcoiart, y d’Elx, los equipos Realitat y Crónica etc., etc. Y cantantes como Ovidi Montllor, Raimon, Feliu Ventura, Jordi Gil, Mª del Mar Bonet, Llach, Pi de la Serra. Y, volvemos al principio… Joan Fuster. 

 

9. ¿Qué piensa de los museos clónicos, donde en todos se puede ver un poco de todo y son similares en su discurso?

Los museos más recientes son como “Terra Mítica” y todos se parecen más cada día a los parques de ocio para turistas. Espectaculares contenedores de “humo” se han creado para “entretener” y no para formar, educar, compartir el conocimiento y la cultura de los distintos pueblos de la Tierra. Están hechos a la medida de la especulación, al servicio del capital, a la sombra del negocio de unos pocos galeristas, marchantes y mafiosos.

Echo de menos los pequeños museos de pueblo, con artistas locales que te ayudan a comprender el territorio y una cultura, que te haga sentir algo único e irrepetible. Que acotan momentos históricos y personalidades únicas.

 

10. ¿Piensa dejar para la posteridad un legado materializado en una casa museo donde poder revisar toda su trayectoria artística?

Pienso dejar todo lo que pueda al alcance de mis contemporáneos y futuros seguidores, pero no depende sólo de mí. El público tiene la palabra.

 

+UNA. Para finalizar, adjunte unas palabras a cada uno de los siguientes nombres o términos:

 

Fernando Castro

Genial

Erotismo

Esencial

Collage

Primordial

Tomás Llorens

Equipo Crónica

Jesús Martínez Guerricabeitia

 

Ejemplar

IVAM

Necesario

Salvador Espriu

Preciso

Gandía

La gran batalla

entrevista 10 + una.antoni miro.catalunya diu prou

Catalunya diu prou. 2013

Imagen cortesía del artista

 

Entrevista realizada a Antoni Miró por Javier Martín en marzo de 2014.

 www.antonimiro.com

 

Entrevista 10+UNA a Antoni MIRÓ
Per Xavier Martín

 

Antoni Miró

(Alcoi, 1944)

 

Pintor i escultor compromès amb la societat en què viu, amb el seu país i amb la seva llengua. Ha passat la seva vida dedicat a pintar en la solitud de la nit, amb un ordre i una meticulositat que és l'admiració de tot el que visita la casa estudi del Mas Sopalmo a la comarca de l’Alcoià.

L'any 1965 funda el Grup Alcoiart i al 1972 el Gruppo Denunzia en Brescia (Itàlia). Aquest mateix any obri galeria a la població d'Altea. La inauguració la realitza amb fons cedits per l'emblemàtica galerista Joana Mordó i en successives mostres s'exposarien, entre d'altres, Canovar, Guinovart o Sempere.

 La seva obra, situada al principi dins del realisme social, ha anat evolucionant cap a la neofiguració i pop -art. La denúncia i la demanda d'una societat més solidària ha estat sempre una constant en tota la seva produccció, exhibida en més de set-centes exposicions individuals arreu del món. La seva obra està present en més de tres-cents museus.

 

Retrat eqüestre. 1982-84

 

Viatger incansable, tota la documentació gràfica que recull amb la seva màquina fotogràfica és l'origen de sèries, com les que ha dedicat als gratacels, als museus o a les ciutats, on mostra urbanites, transeünts, obrers i indigents.

 

Bici aèria. 1996

 
 

1. En els seus anys com a galerista a Altea a què autors exposava? Quin tipus de client acudia? i ¿es podia viure d'aquesta activitat?

L'any 1969, vaig viure a Dover (Anglaterra). Hi havia exposat l'any anterior a Londres i va sorgir la possibilitat de tenir un bon estudi.

A finals del 69' vaig tornar a Alcoi amb la meva companya de llavors Gabi Hauff i vaig decidir obrir estudi i galeria d'art a Altea per poder exposar als artistes que més admirava com Salvador Soria, Arcadi Blasco, Pablo Serrano, Juana Francés, Guinovart, A. Suárez, Vento, Canogar, Eusebi Sempere, Joan Genovés, Gabino, Tàpies, Alberti i un llarg etcétera.

La Galeria Alcoiarts va ser la primera a exposar l'obra d'artistes tan importants a Alacant. La clientela va ser molt àmplia i variada però insuficient per cobrir costos. La vaig mantenir fins a 1980, i em vaig traslladar al Mas Sopalmo on segueixo residint, en plena comarca de l'Alcoià.

 

2. Què va veure en la bicicleta com a objecte d'inspiració recurrent en la seva pintura, escultura i obra gràfica?

Va ser el 1991 quan vaig pintar la primera bicicleta, a l'inici de la sèrie "Vivace" que tractava del medi ambient i de l'agressió brutal de l'ésser humà contra la naturalesa. La "bicicleta" es convertia en símbol de la màquina més respectuosa amb el medi, un exemple a seguir. També, en ser tan diáfana, deixava veure la natura a través d'ella com si fos transparent.

 

3.  Què és el que més i el que menys ha canviat en la seva obra des de la sèrie "Pinteu pintura" de principi dels vuitanta a la sèrie actual de retrats a personatges com Tàpies, Josep Pla o Antoni Gades?

Des de "Pinteu pintura" 1980-1990 han canviat moltes coses, sobretot pel que fa a la tècnica, no tant el concepte ni la intenció, però la meva pintura ha evolucionat lògicament des del pop-art a un realisme particular, més fotogràfic i intens. Els "Personatges”, un tema recurrent en la meva obra, és el reconeixement als meus amics. En totes les sèries apareixen i especialment en l'últim període.

 

4. En aquests moments en què les institucions han deixat d'editar catàlegs per a les exposicions, quina importància té per a vostè la edició dels mateixos? És tant el cost dins del context d'una mostra?

És molt important editar el catàleg de cada exposició. És la memòria, el que queda, ja que una mostra sense catàleg està condemnada a l'oblit en breu termini de temps. També ajuda a comprendre tant l'obra com al seu autor i a més, amplia les possibilitats d'estudi i coneixement en general. Culturalment parlant, és indispensable.

 

5. Crec que està preparant el seu catàleg raonat. Quines han sigut les majors dificultats en el procés? i per a quan s'editarà?

Amb els meus col·laboradors (principalment Ausiàs, Elena i Sofia), David Rico i Fernando Castro s'incorporen a continuació. Preparem tota la documentació, molt abundant, sobre més de 3900 obres des del 1957 només de pintura. La gràfica amb més de 800 gravats i l'escultura amb més de 600 s'editaran a part. Crec que en un parell d'anys estarà acabat.

 

6. En l'última sèrie de la seva obra en la qual mostra masses de gent manifestant-se per uns drets perduts, clams en contra de la banca i la corrupció política. Opina igual que ho va fer en el seu moment Jordi Lluís Borgues en afirmar "Arribarà el dia en que les persones mereixin no tenir polítics"?

La meva obra en general és crítica, per mi és el millor mitjà de comunicació que conec i té l'enorme avantatge que en un alt percentatge t'entenen a tot el món (és un llenguatge universal). Sóc conscient que el meu missatge-denúncia només és vàlid si plàsticament té qualitat, l'art és un mitjà de comunicació però té les seves regles que cal assumir i respectar, l'estètica per a mi és tan important com l'ètica.

Quant a la política, crec que ha d'arribar el dia en què tots es responsabilitzaran i no ho deixin tot en mans de polítics professionals. La corrupció només desapareixerà el dia que sigui impossible exercir-la, la política no pot mai desaparèixer, és congènita a l'ésser humà, però tothom ha de participar.

 

7. Com a dipositari del llegat de l'actor i cantautor Ovidi Montllor, quin destí final li espera a tota aquesta important documentació? No hi ha hagut cap institució interessada en conservar-la i incorporar-la als seus arxius?

L'arxiu d'Ovidi Montllor consta d'uns 4300 documents que estan a disposició del públic en general a través de la pàgina web www.arxiuovidi.info que mantenen la UPV Campus d'Alcoi, que també va patrocinar la realització de l'arxiu amb la direcció d'Àngel Beneito. Sota la meva custodia està l’arxiu físic, el qual amb el temps es veurà incrementat amb nous documents. També mantinc la pàgina web d'Ovidi Montllor i presideixo el Casal "Centre Ovidi Montllor d'Alcoi", amb la col·laboració de l'Ajuntament d'Alcoi, la Universitat d'Alacant i Acció Cultural del País Valencià.

 

8. Entre els seus amics han estat tots els grans literats en llengua catalana de les últimes dècades, de qui guarda un record especial ?

Joan Fuster és imprescindible, i els meus grans poetes Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Salvador Espriu, i Miquel Martí i Pol. Des d’Ausiàs March fins a l'actualitat de Jordi Botella, Miquel Cruz, Manel Rodríguez Castelló, Josep Sou i Vicent Berenguer. Escriptors com Isabel-Clara Simó (amiga de l'ànima), Carles Cortés i Enric Valor. Filòlegs com Joan Coromines i Sanchis Guarner, l'arquitecte Manolo Vidal, els ballarins Antoni Gades i Sol Picó i artistes com Tàpies, Sempere, Pablo Serrano, Juana Francés, Guinovart, Genovés, Boix, Heras i Armengol, Arcadi Blasco, Yturralde, Sòria, Gabino, Nestor Basterretxea, Oteiza, Hernández Pijuán, Argimon, Anzo, els grups Dau al Set, El Paso, Alcoiart, i d'Elx, els equips Realitat i Crònica etc. etc. i cantants com Ovidi Montllor, Raimon, Feliu Ventura, Jordi Gil, M ª del Mar Bonet, Llach, Pi de la Serra i, tornem al principi ... Joan Fuster.

 

9. Què pensa dels museus clònics, on en tots es pot veure una mica de tot i són similars en el seu discurs?

Els museus més recents són com "Terra Mítica" i tots s'assemblen més cada dia als parcs d'oci per a turistes. Espectaculars contenidors de "fum" s'han creat per "entretenir" i no per formar, educar, compartir el coneixement i la cultura dels diferents pobles de la Terra. Estan fets a la mida de l'especulació, al servei del capital, a l'ombra del negoci d'uns pocs galeristes, marxants i mafiosos.

Trobe a faltar els petits museus de poble, amb artistes locals que t'ajuden a comprendre el territori i una cultura, que et faci sentir una cosa única i irrepetible. Que acoten moments històrics i personalitats úniques.

 

10.  Pensa deixar per a la posteritat un llegat materialitzat en una casa museu on poder revisar tota la seva trajectòria artística ?

Penso deixar tot el que pugui a l'abast dels meus contemporanis i futurs seguidors, però no depèn només de mi. El públic té la paraula.

 

+UNA. Per finalitzar, adjunteu unes paraules a cadascun dels següents noms o termes:

 

Fernando Castro

Genial

Erotisme

Essencial

Collage

Primordial

Tomàs Llorens

Equip Crònica

Jesús Martínez

Guerricabeitia

 

Exemplar

IVAM

Necessari

Salvador Espriu

Precís

Gandia

La gran batalla

 

Catalunya diu prou. 2013

 

Entrevista realitzada a Antoni Miró per Xavier Martín, a febrer de 2014.

www.antonimiro.com

 

Powered by Bullraider.com